Era divendres a la tarda. Tot just ens havien dit que els nens no venien de Paris.
Em vas dir: “Vull un home pel dissabte que ve”. Et vaig contestar: “Ja tens en Pep”.
“No, en Pep no, et vull a tu.”
Però ni en Pep ni jo.
Ara no vius aquí. Diuen que tens una casa, allà a la muntanya. Ja no vens mai. Només els dissabtes i no sempre.
Ahir et vaig veure. Anaves amb l’Eduard. Ell, tu i el seu Porsche Cayenne. Em vas veure i em vas cridar pel cognom. Vas dir quelcom d’un café el dissabte vinent. Et vaig dir que si, que ja et trucaria.
Aquest vespre, hem anat a sopar en Pep, la Marta, la Nuri i jo. Parlem de moltes coses. De sobte, en Pep comenta que ja no vens mai, que vius a la muntanya. Encara li fa mal. La Marta el mira entre enfadada i trista.
Ja a casa, li comento a la Nuri que t’he vist. Em mira entre enfadada i trista.
Més de vint anys d’hormones mal cremades.
La Nuri dorm però jo no puc. A la cuina, la xocolata per calmar l’angoixa. Llegeixo a l’Albiac: “Éramos desdichados, brillantes e infinitamente voraces. No nos quedaba demasiado tiempo, decíamos: habíamos perdido tanto. No fue nuestra estupidez, siendo muy grande, la que nos perdió; fue nuestra inteligencia. Eso lo sé sólo ahora, desde luego.” (Últimas voluntades, 1998. G.Albiac)
Però…ni en Pep ni jo.
I encara no se si vull fer aquest maleït café amb tu.
